Fa temps que faig servir la intel·ligència artificial per millorar els articles que publico a restaurantscat.cat. I com podeu imaginar, també pels continguts que publico aquí.
No ho amago. Ben al contrari: em sembla una de les utilitats més evidents que he trobat a aquestes eines.
Però aquí apareix una qüestió interessant: si faig servir la IA per millorar un article, continua sent meu?
Per mi, la resposta és molt clara: depèn de com l’hagi utilitzat.
Una manera de fer-ho que no em semblaria honesta
Imaginem que vaig a un restaurant, faig unes quantes fotografies i després li dic a la IA:
«He anat a aquest restaurant. Aquests són els plats que he menjat, aquestes són les fotografies i aquests són els que més m’han agradat i aquest és el vi que hem demanat. Escriu-me un article d’unes 1.500 paraules elogiant el restaurant i imitant l’estil d’un crític gastronòmic determinat.»
Podria afegir-hi encara:
«Utilitza frases ampul·loses, parla de textures, contrastos, records de la infantesa i emocions gastronòmiques diverses, encara que no vulguin dir gran cosa.»
Probablement obtindria un article perfectament publicable.
Però jo no em sentiria còmode signant-lo.
No perquè l’hagi escrit una màquina, sinó perquè les paraules, l’estructura, bona part de les idees i potser fins i tot les conclusions no serien meves.
La IA hauria fet de redactor i jo m’hauria limitat a proporcionar-li el material.
Així és com ho faig realment
El meu sistema és força diferent.
Vaig al restaurant, prenc les meves notes, faig les fotografies i, quan em poso davant de l’ordinador, escric l’article com ho he fet sempre.
Explico què he menjat, què m’ha agradat i què no, parlo del servei, dels preus, dels vins i de qualsevol altra cosa que consideri interessant.
I sobretot hi poso la meva opinió.
Quan considero que l’article està acabat, és quan entra la IA.
Puc dir-li, per exemple:
«Revisa aquest text, corregeix els errors i dona-li una mica més de ritme, però respecta les meves opinions i la meva manera d’escriure.»
O:
«Hi ha paràgrafs que em semblen massa llargs. Fes-los més àgils sense canviar el que dic.»
O fins i tot:
«Dona-li un punt més irònic, però sense passar-te.»
El resultat continua sent bàsicament el meu article, però sovint està més ben escrit.
De vegades la IA troba una repetició que no havia vist. Canvia l’ordre d’una frase. Elimina una expressió redundant. O troba una manera més natural de dir exactament allò que jo volia dir.
I després ve una part important que de vegades oblidem: jo torno a llegir el resultat, accepto algunes modificacions, en rebutjo unes altres i, si alguna frase ja no em sona bé, la torno a escriure.
La decisió final continua sent meva.
Llavors, qui ha escrit l’article?
Si un corrector ortogràfic em detecta una falta, ningú considera que el text l’ha escrit el corrector, o si consulto un diccionari per trobar una paraula millor, o si un amic llegeix l’article abans de publicar-lo i em diu «aquest paràgraf no s’entén gaire», cap d’ells passa a ser coautor.
Per què hauria de ser radicalment diferent si una IA m’ajuda a detectar una frase mal construïda o em proposa una redacció més clara?
Naturalment, hi ha una frontera. I cadascú haurà de decidir on la posa.
La meva és bastant senzilla:
Les experiències, les idees, les opinions i el criteri han de ser meus. La IA em pot ajudar a expressar-los millor.
La calculadora de les paraules
A vegades penso en el símil de la calculadora. Si he de fer una operació i tinc una calculadora al costat, no se m’acudiria pensar:
«No, no. Ho faré a mà. A veure si per culpa de tanta modernitat acabaré oblidant-me de sumar.»
I això no significa que ja no necessiti entendre què estic calculant. De fet, si introdueixo malament les dades, la calculadora em donarà un resultat equivocat.
Amb la IA passa una cosa semblant.
Pot ajudar-me a escriure millor, però no pot substituir el meu criteri sobre allò que vull explicar.
Per això no em fa gens de vergonya dir que utilitzo IA per revisar els meus textos. Al contrari, n’estic orgullós: em semblaria absurd tenir una eina que em permet fer-los més clars i agradables de llegir i decidir no fer-la servir.
I encara es pot anar una mica més lluny
Amb el temps es pot fer un pas més.
En lloc d’explicar cada vegada a la IA com vull que revisi els meus articles gastronòmics, he creat unes instruccions específiques perquè conegui prèviament algunes de les meves preferències: que respecti les meves opinions, que no converteixi una crítica en un elogi, que mantingui el meu estil i que només introdueixi determinats canvis.
És el que en el món de la IA s’anomena un Skill.
Però això ja puja una mica el nivell i mereix un experiment a part.
La IA no és un substitut
Cal aprendre a decidir què volem que faci per nosaltres i què volem continuar fent nosaltres.
Deixa un comentari